GORKA MARTÍNEZ, fotògraf freelance

En Gorka Martínez va néixer a Torredembarra l’any 1982 i des del 1998 viu a Vilac, un poble de la Vall d’Aran. És fotògraf freelance i està especialitzat en fotografia esportiva, naturalesa i viatge. Actualment compagina i complementa la seva feina de fotògraf amb tasques de Community Manager, un món que cada cop li pren més temps però que realitza amb la mateixa passió i entusiasme que demostra amb cadascuna de les seves fotografies.

MN: Què significa per tu la fotografia?
GK: La fotografia és una forma d’expressar i deixar constància de tots els moments que he viscut, estic vivint i espero viure. No entenc despertar un sol dia i no fer alguna fotografia abans d’anar a dormir. M’agrada deixar constància del que succeeix cada dia al meu voltant i d’allò que em rodeja.

MN: Quan temps fa que t’hi dediques professionalment?
GK: M’hi dedico professionalment des del 2008, que és quan vaig fer el salt d’analògic a digital. Va ser llavors quan vaig vendre les primeres fotografies d’esquí.

MN: Què feies abans i per què vas decidir fer el salt al món de la imatge?
GK: Abans em dedicava al món de l’ensenyança i guiatge d’esports d’aventura. Em va motivar a fer el salt el fet de poder arribar a llocs on d’altres fotògrafs no podien arribar degut a l’exigència de tècniques específiques per progressar en ambients oberts i aconseguir fotografies de llocs de difícil accés.

MN: Quin tipus de fotografia realitzes?
GK: Realitzo fotografies relacionades amb el món de l’esport, natura i viatges. Encara que he realitzat i realitzo també altres projectes que m’han proposat clients. En els moments que corren no et pots dedicar a una sola especialitat, sinó que has d’adaptar-te als projectes que et proposen, i si encaixen dintre de les meves possibilitats i em motiven, decideixo tirar endavant.

MN: Per què esports, natura i viatges?
GK: “Esports” perquè m’agrada practicar la majoria d’esports que fotografio. Fer fotos d’esports és una forma de captar els moments que expressen les vivències que es tenen quan es practica. “Natura” perquè són les fotografies que tots podem fer simplement observant el que ens rodeja. Es tracta de fotografiar aquells moments que em criden l’atenció, moments de silenci en els que prenc com a repte expressar en un click el que estic observant en aquell instant. I “viatges” perquè et permet descobrir infinitat de llocs durant un temps determinat. M’agrada la fotografia de viatges perquè tinc la sensació que tots els llocs que visito potser no els tornaré a visitar mai més i gaudeixo deixant constància del que vaig sentir quan hi vaig ser.

MN: Com definiries el teu estil?
GK: Diria que espontani. Sempre porto a sobre una càmera de fotos o tinc un smartphone a prop per fotografiar, captar moments. Després m’agrada revisar-les amb calma per veure si he aconseguit captar el moment i donar alguns retocs amb l’edició. M’agrada captar moments d’una forma simple, tot i que sé que moltes de les fotografies que em demanen s’han de preparar per obtenir el resultat esperat, sobretot en sessions d’encàrrec.

MN: La creativitat és un do innat o creus que s’adquireix amb el temps?
GK: La creativitat crec que es té i es treballa. Crec en fer aquelles fotografies que t’has imaginat sense valorar el perquè. Segur que després de fer la foto obtens el sentit que t’ha portat a fer el click. La creativitat es millora veient treballs d’altres fotògrafs o qualsevol altra persona que s’expressa de qualsevol de les formes que ens pugem imaginar.

MN: Què és el que més t’agrada de viure a la Vall d’Aran?
GK: El fet de poder sortir a fer una foto sense gairebé desplaçament, trobar llocs amb facilitat on fotografiar qualsevol dels esports que hi pots practicar els 365 dies de l’any, i sobretot el silenci que hi trobo per fotografiar la natura.

MN: Últimament veiem moltes fotografies de Siurana i Montsant a la teva web i xarxes socials. Què t’atrau de les nostres contrades?
GK: Vaig descobrir el Priorat fa uns tres anys per una prova de running que s’hi celebra (la UTSM) i posteriorment per la CBV. Després, poc a poc, he anat descobrint llocs que amaguen aquestes terres i que m’agrada molt anar fotografiant i coneixent. Hi ha molts llocs on et pots enfilar i gaudir de vistes espectaculars. També he descobert a la zona la fotografia de cultius com la vinya i el vi que em permet vincular la natura amb una activitat econòmica molt extensa a la zona.

MN: Fa pocs dies vas encarregar-te de les fotos i vídeo de la Cursa de Bombers Voluntaris de Cornudella de Montsant. Com et prepares per cobrir tu sol un event d’aquest tipus?
GK: La preparació d’un event com la CBV comença unes 3 setmanes abans de l’event quan analitzo el recorregut i els llocs d’interès per on els organitzadors han decidit que passi la prova i han d’estar presents a les imatges. A partir dels horaris que l’organització preveu i comptant amb els mitjans de transport que es poden fer servir, organitzo els enllaços per anar d’un punt a un altre. Crec imprescindible comptar amb una persona que s’encarregui de conduir el vehicle per a que jo estigui concentrat només amb la meva feina de gravació. La part física és també una part molt important per arribar a tots els punts abans que els corredors. Surto a córrer un mínim de 4 dies a la setmana per tal de tenir un estat de forma òptim. Per portar l’equip de gravació utilitzo una armilla especial per a fotògraf que em facilita córrer amb el material que em cal en cada moment.

MN: De totes les fotos que vas fer el passat 18 de maig durant la cursa, tria’n una!
GK: Aquesta, per ser una fotografia que engloba els participants de la cursa amb el poble de Cornudella de Montsant darrera, la vegetació característica per on va passar el recorregut i la Serra Major de Montsant al fons.

 

 

 

MN: De tots els projectes que has fet, amb quin et quedes?
GK: Per exigència pròpia, els d’escalada. Com a treball, tots aquells relacionats amb el món del vi.

MN: De tots els viatges que has fet, quin ha sigut el més interessant per tu a nivell professional?
GK: Sens dubte: Índia i Pakistan. Dos projectes que van significar un treball continuu de 30 dies en llocs on la cultura és molt diferent a l’europea. Les experiències viscudes allà serà difícil tornar-les a repetir!

MN: Actualment, tens alguna exposició visitable?
GK: Sí, tinc dues exposicions sobre indrets de la Vall d’Aran que es poden anar a veure. Una en un restaurant de Bòssost (La Trastienda de Bossost) i una altra a la botiga de Pulpea, a Vielha ciutat.

MN: Ens ha cridat l’atenció el “Projecte #366 fotos”. Com se’t va ocórrer?
GK: Al novembre de 2011 va arribar un moment que només fotografiava per encàrrecs. Havia perdut les ganes de fotografiar per mi mateix. Veient treballs d’altres fotògrafs, vaig decidir desafiar-me i realitzar una fotografia cada dia de l’any 2012 i pujar-la a la web amb una petita explicació descriptiva. Durant el projecte vaig anar descobrint que havia de tornar a treballar en projectes que m’atreien i després donar-los a conèixer a través de la meva pròpia web i amplificar-los a través de les xarxes socials.

MN: Què signifiquen per tu les xarxes socials?
GK: Internet és una plataforma molt potent i s’ha de saber utilitzar. Les xarxes socials són molt importants i cal treballar-les de forma diària, amb uns objectius que han de ser clars. No concebo la meva professió de fotògraf si no la puc difondre a través de la web o xarxes socials. No tindria sentit.

MN: Moltes gràcies per dedicar-nos aquests minuts, Gorka. Compartim la teva manera d’entendre no només la fotografia, sinó també la vida. Sense passió no hi ha demà. Ha estat un plaer!

Si vols conèixer més sobre en Gorka i descobrir el seu treball, visita la seva web www.gkmph.com

 

RAI BOQUERA I MAGÍ CABESTANY, de Vilafranca a Cornudella

Entre la mediàtica Siurana i el misticisme de Montsant

Són molts els escaladors que arriben a les nostres terres atrets per la màgia de les nostres roques. Potser no en som prou conscients, però està clar que vivim en un entorn conegut internacionalment pel món de l’escalada. Siurana i Montsant, Montsant i Siurana, són noms molt potents. Són destins turístics que atrapen de valent i deixen petjada. És estrany passejar per Cornudella i no trobar-se cap escalador pel carrer, comprant a les nostres botigues o fent un cafè al bar. La majoria d’escaladors que venen, siguin d’on siguin, repeteixen. I alguns fins i tot s’hi queden a viure.

És el cas del Rai i el Magí! Dos fanàtics vilafranquins “afincats” a Cornudella des de fa uns tres anys. Avui parlem amb ells perquè ens expliquin la seva experiència: l’experiència d’un parell de joves escaladors que en el seu dia ho deixaren tot per venir a viure a Cornudella, el paradís de l’escalada.

MN: Expliqueu-nos una mica els vostres inicis en el món de l’escalada. Quan vau començar, on, etc?
MAGÍ: Jo fa uns deu anys. Al principi no volia anar-hi, m’agradava massa la festa, però un dia em vaig deixar enredar per uns amics i des de llavors, no he parat. De fet, no me’n recordo ben bé com va anar… Només sé que em va canviar molt. Un cop ho vaig provar, no vaig poder parar!
RAI: En el meu cas, deu fer uns quatre anys. Sis que ho conec, però que escalo quatre. Al principi, inclús, recordo que quan arribava a peu de via, preguntava: “què us regalen si arribeu dalt? què donen?” De fet, tots dos vam deixar el hockey per escalar. Tots dos jugàvem a hockey sobre patins en categories importants, i ho vam deixar per començar a escalar perquè ens motivava molt més això.

MN: Què significa l’escalada per vosaltres?
RAI: És el nostre hobby, però també una mica un estil de vida. El món dels escaladors és com una família, ens movem tots en el mateix ambient. Quan entres a un bar, ja veus qui escala, qui camina, qui córre, etc… Tots estem vinculats d’alguna manera a la muntanya, però de seguida veus qui forma part d’aquesta gran família i qui no.
MAGÍ: Per mi l’escalada ho és tot. Tot el que faig està relacionat amb l’escalada. Vaig deixar de treballar per anar a escalar, em vaig comprar una furgoneta per poder viatjar i escalar, etc. I ara, en aquests moments, estic muntant un rocòdrom a Tarragona, un rocòdrom que es dirà Can Fanàtik.

MN: Vosaltres què sou, de corda o de bloc?
RAI: Jo faig de tot, corda i boulder. “Lo seu” és anar alternant. Si alternes, avances, i si avances, et motives més i et sents més fort.
MAGÍ: En el meu cas he de dir que, sobretot, faig corda. Però un escalador complert és aquell que ho fa tot: corda, boulder, via llarga, etc.

MN: Per què Can Fanàtic a Tarragona?
MAGÍ: Bé, a Tarragona hi ha més mercat que aquí, hi ha més volum de gent. És la ciutat, i no n’hi ha cap. Crec que d’aquesta manera tindré la possibilitat de treure’m un sou i anar vivint. Però seguiré vivint aquí, eh! D’aquí no em treuran! De fet, quan vaig venir a viure aquí a Cornudella vaig dir:  “Moriré aquí!”

MN: Ara mateix sortiu cada dia a escalar? Quin és el vostre dia a dia?
MAGÍ: Jo ara mateix no puc, perquè treballo. Estic muntant això que et deia del rocòdrom. Però sí, he estat els últims quatre anys de la meva vida només escalant.
RAI: Aquest últim any ha estat un any sabàtic per mi. Hem estat tots dos un any seguit escalant cada dia!

MN: Com i quan arribeu a Cornudella?
RAI: Un dia fent una cervesa vam dir: “fotem el camp o no fotem el camp? On anem?” El Magí em va dir: “jo vull anar a Siurana!” I jo li vaig dir: “vinc amb tu!” De fet, ens vam estirar l’un a l’altre… Tots dos som molt sociables i ens hem adaptat de seguida.
MAGÍ: Jo feia un any que estava voltant amb la furgoneta, i estava buscant un lloc on assentar-me, i vaig decidir aquest. Siurana és un lloc relativament a prop de Vilafranca. Sempre està bé estar a prop de la família, per si passa qualsevol cosa… És un lloc amb serveis. Tens Reus a la vora, un C.A.P., una benzinera, botigues, etc. En aquell moment el Rai havia perdut la feina i li vaig proposar de vindre a viure aquí. Portava vuit anys seguits treballant i el pis on vivia era molt car de mantenir i no el podia pagar. Li convenia un any sabàtic, i a mi també! Era el moment de fer-ho!

MN: Per què vau decidir venir a viure aquí i no a un altre lloc? Què té Cornudella que no tingui Santa Linya, Lleida, Montserrat, Rodellar, etc?
MAGÍ: En primer lloc perquè aquí tens molta varietat junta. A Rodellar, per exemple, només hi trobes desploms i xorreres. Aquí tens les regletes de Siurana, els forats de Montsant, vies llargues, vies curtes, tens Margalef i Arbolí al costat, Lleida a una hora, Masriudoms, etc. De fet, al principi havia pensat en anar a viure a Margalef, però allò és un cul de món. Cornudella és una mica més gran que els altres poblets de la zona. Però viure a Margalef seria tota una experiència també!
RAI: Cornudella és la segona capital del Priorat. A part dels serveis que té el poble, tens la muntanya a tocar! Estàs ben bé al mig del paradís. I es pot escalar tot l’any. Has de tenir en compte que a altres llocs només pots escalar a temporades (estiu, hivern, etc.). Aquí podem escalar tot l’any. És fantàstic!
MAGÍ: Sí,tenim el paradís de l’escalada a tocar de casa. Per tot. Per la qualitat de les vies, per la roca, el clima, la concentració de zones, la muntanya, etc. Pocs llocs d’Europa tenen tanta varietat tan junta. La gent un cop ve, o torna, o no arriba a marxar mai. Tens estils molt diferents i tots molt a la vora.

MN: Dels sectors d’escalada que ens envolten, quin és el que més us agrada i per què?
MAGÍ: El Racó de Missa, sens dubte. Per tot, per la qualitat de les vies, pel paisatge, etc. És un lloc espectacular. Si només tens un dia i pots anar només a un sector, jo et recomanaria aquest, el Racó de Missa. Sobretot, pel mar de núvols. La primera vegada que vaig escalar al Racó hi havia el mar de núvols. Va ser brutal. El Racó de Missa és El Sector! S’ha de caminar, però. I a la gent no li agrada gaire. De totes maneres, si t’agrada escalar, Siurana és boníssim també. I Margalef, també! Cada indret té el seu encant particular…
RAI: Estic d’acord amb el Magí. El Racó és com màgic, i té unes vistes espectaculars. Siurana és molt guapo també, però el Racó és molt especial. A Siurana està tot com a molt amagadet. No tens la panoràmica que tens al Racó. Veus la Mola, el mar, etc. Tens vies altes, llargues, amb encant… Tot ressona. A més, hi ha de tot: des del grau més fluix al grau més fort. Bé, potser el més fort no, però un “tio” que està fort xalarà molt perquè les podrà fer totes, i un “tio” que no ho està tant, en podrà fer moltes, també.

MN: Definiu-me Siurana i Montsant amb una paraula. Quines són les principals diferències entre aquests dos llocs?
MAGÍ i RAI: Per nosaltres, Siurana és molt més social i Montsant és com a més místic. Si ho haguéssim de definir amb una sola paraula, podríem dir que Montsant és tranquil i Siurana mediàtic. A Montsant tens la caminada, un espai més obert, vistes, etc. Montsant és com més fanàtic. Hi ha menys gent. Moltes vegades, a Montsant, pots escalar sol amb el teu company de cordada i ja està. A Siurana això és impossible. Sempre hi ha gent. Si t’hi fixes, per Setmana Santa, els locals sempre acaben escalant a Montsant, i ho fan precisament per això, perquè hi ha menys gent. Els sectors estan com a més “desperdigats”. El Racó és un dels sectors més coneguts, però en tens molts altres de guapos (l’Escletxa, Barrots, etc). La Roca de les Hores és boníssim també! Sant Joan del Codolar, el Camell, etc. La Roca de les Hores és un bon lloc per anar a l’estiu. Per Montsant també trobes llocs guapos per anar a l’estiu, raconets “xulos” amb ombra, més obacs, etc. Siurana, en canvi, és com a més famós. Les vies de grau ultra dur que surten a les revistes estan a Siurana. I és clar, els “guiris” volen anar allà! A Siurana sempre saps qui està escalant a cada lloc perquè veus els cotxes aparcats a cada sector…

MN: Quina creieu que és la nostra assignatura pendent com a “poble referent” dins el món de l’escalada? En què coixegem? Què podem millorar?
RAI: Jo crec que hi ha poc respecte a la natura. Hi ha molta brutícia, però no és un problema local, sinó de país. Les massificacions, també, poden arribar a ser un problema. A mi em preocupa el fet que la natura no sigui capaç d’absorbir un volum tant gran de gent. I això només es pot pal·liar incidint amb el tema de l’educació i el respecte a la muntanya.
MAGÍ: Jo penso que el tema de la brutícia és un problema de Catalunya en general. Jo he tombat bastant, i he vist que a altres llocs això no passa. A fora la muntanya està més neta, hi ha més respecte. Crec que abans en teníem, però ara l’hem perdut. Abans ningú llençava papers a terra. Ara et trobes burilles, llaunes de tonyina, paper de wc, etc. Un dia fins i tot vaig trobar-me una bola d’esparadrap! No sé, crec que entre tos podríem trobar fórmules per solucionar aquest problema… Potser es podrien posar contenidors a determinats sectors, estudiar el tema del finançament, etc. No sé. Crec que cal fer campanya sobre això, cal actuar. Si un lloc te’l trobes net, el mantens net. Però si està brut, passes de tot.
RAI: Però amb això no estem dient que només embrutin els escaladors. Avui dia hi ha molta gent que va a la muntanya i no és escaladora. S’ha posat com a de moda. El turista de Siurana, per exemple, també embruta. I molt. No només embruta el nou escalador, el que ve d’un rocòdrom o d’un gimnàs de ciutat, sinó també la gent de pas que ha tingut poca cultura de muntanya i poc contacte amb la natura.
MAGÍ: Abans et deia que estic muntant un rocòdrom a Tarragona, Can Fanàtik. Doncs bé, aquest projecte l’estem impulsant des d’una entitat que hem creat. Es diu “Associació d’esports de muntanya i escalada de Tarragona”. A través d’aquesta entitat, volem fer moltes coses. Entre elles, volem organitzar una acció per col·laborar a pal·liar aquest tema. Volem organitzar una sortida a la muntanya per netejar-la. Farem una jornada de neteja. Muntarem una carpa per explicar el problema, repartirem bosses i guants i farem que tothom que torni d’escalar porti la bossa plena. Nosaltres ens encarregarem d’anar-la a llençar. Fa molt poc que hem creat aquesta associació i estem molt motivats.

MN: Ens sembla molt bé aquesta iniciativa, Magí. Des de Montsant Natura us donarem el suport que convingui. Compteu amb nosaltres. Moltes gràcies a tots dos per dedicar-nos aquests minuts i sobretot, Salut i fanatisme!

Avui, 14 d’abril, s’inaugura la sala de bloc CAN FANÀTIK a Tarragona. Podeu seguir-ne totes les novetats a través del seu facebook. Magí, molta sort en aquest nou projecte!

Fotos grans: Gorka Martínez www.gkmph.com

 

 

 

David Pellejà i Alba Corbalán, guies del Celler Cooperatiu

 

Aquests dies estem d’aniversari: fa poc més d’un any que oferim visites guiades al Celler Cooperatiu de Cornudella, tots els caps de setmana, a les 12h del migdia.

Avui parlarem amb l’Alba i el David, els dos joves historiadors responsables del treball de recerca i confecció del guió de les visites. Ells dos són qui, des del primer dia, estan al peu del canó tots els dissabtes i diumenges al matí, oferint-nos el bo i millor d’aquest edifici tan emblemàtic del nostre poble: el Celler Cooperatiu.

Tots dos són llicenciats en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment l’Alba exerceix de professora de ciències socials i de llengua anglesa i el David és arxiver i gestor documental. Com a historiadors han fet petites investigacions d’història local d’entre les quals podem destacar la que va veure la llum al llibre “El fet casteller al Priorat. Els Brivalls de Cornudella”.

MN: Quan us vam plantejar el repte d’elaborar el guió de les visites guiades al Celler Cooperatiu, us va costar molt decidir-vos i acceptar aquesta proposta?
D/A: No. En la proposta vam veure una bona oportunitat per participar en la creació del producte des de zero i fer-lo molt nostre.

MN: Com va ser el procés d’elaboració del guió de la visita?
D/A: Bé, el guió de la visita l’elaborem contínuament, intentem que cap visita sigui igual i que s’apropi al màxim al que interessa al visitant. Segurament en ocasions ho aconseguim i en d’altres no tant…  Si parlem pròpiament del guió inicial podem dir que el procés d’elaboració va ser curt i intens, llavors ja compaginàvem aquesta tasca amb les respectives feines i estudis. Inicialment ens vam centrar en la recerca de la informació, en l’estructuració de les principals parts de la visita i en imaginar com podia quedar lligat tot plegat. Vam trigar unes dues setmanes a tenir la base del primer guió. Amb la recerca feta i el guió enllestit vam fer diverses visites de proves per acabar d’arrodonir el discurs i valorar les impressions dels primers “visitants-consellers”.

MN: Què ha significat per vosaltres poder explicar el modernisme i el moviment cooperatiu a Cornudella de Montsant?
D/A: Per a nosaltres és una sort donar a conèixer aquesta part tant important del patrimoni local de Cornudella i de Catalunya. Explicar el modernisme al camp i el moviment cooperatiu de principis del segle XX en un celler com el de Cornudella és una experiència molt gratificant, l’edifici parla per si sol. Nosaltres només intentem que al visitant no li passi per alt cap detall i que quan s’acabi la visita s’entengui perquè aquest celler i d’altres de la mateixa època es coneixen com Catedrals del Vi.

MN: Com valoreu que el Celler Cooperatiu s’hagi obert al públic i estigui treballant el tema de l’enoturisme?
D/A: Valorem molt positivament totes les iniciatives que vagin en aquesta línia. Creiem que existia i continua existint una demanada justificada de conèixer espais com el Celler Cooperatiu de Cornudella. També hem vist com ha evolucionat el món del vi a la nostra comarca en els darrers anys. Hem pogut comprovar, gràcies a les visites, l’entusiasme i el desig de la gent no només per tastar bons vins sinó, per conèixer tot allò que hi ha al darrera.

MN: Què suposa per dos llicenciats en històriatreballar en aquesta experiència enoturística?
D/A: D’entrada suposa “posar-nos les piles” i introduir-nos en un món totalment nou fins al moment. Aprofitem des d’aquí per agrair el suport inicial rebut de l’enolèg i el bodeguer del celler en els aspectes més tècnics. Poc a poc hem anat agafant experiència, nosaltres ensenyem a la gent però sovint gràcies a les preguntes i els comentaris que ens fan els visitants l’aprenentatge és mutu. Cal dir, també, que tant el producte de les visites guiades al celler com el de l’Entre còdols, parlen de vinyes, d’elaboració de vi i del mateix vi però també parlen d’història i de com hem arribat a l’actualitat després de gaire bé cent anys.

MN: Quin perfil d’usuari teniu a les visites al celler?
D/A: Ens visita tot tipus de públic, principalment gent del país, si bé hem fet algunes visites en anglès. En edats la franja és molt àmplia, força gent jove, famílies amb nens i alguns grups de jubilats.

MN: Expliqueu-nos alguna anècdota de les visites.
D/A: D’anècdotes n’hi ha moltes, en alguns casos més d’una per visita. Si ens feu triar possiblement ens quedem amb dos anècdotes diferents però que tenen com a protagonistes els més menuts de la visita. La primera va passar quan ja acabàvem la visita, una àvia, que havia intentat tota la visita que els seus néts es portessin bé, s’acosta cap a nosaltres i mirant com els seus néts marxaven corrents cap al parc del costat del Celler ens diu amb cara de cansada: “això si que és una criança i no el que feu vosaltres amb el vi”. La segona anècdota va passar poc després d’haver començat, aquell dia teníem un grup força gran en el que hi havia famílies amb nens, un dels nens, d’uns quatre o cinc anys es va posar al nostre costat i ens va començar a escoltar amb molta atenció. Estava com embadalit mentre comentàvem les parts de la façana. Quan vam acabar l’explicació de la façana el nen ens va dir “jo de gran vull explicar això que expliqueu vosaltres”, va ser un d’aquells petits detalls que et queden gravats. Evidentment vam acabar la visita amb el nen al nostre costat i preguntant tot allò que no entenia com per exemple “què és una tina?”.

MN: Després d’un any al capdavant de les visites, quina en seria la valoració general?
D/A: En termes generals la valoració que fem d’aquest primer any és bona. Vam començar un projecte de nou en un àmbit allunyat del que estàvem acostumats a treballar i fins al moment sembla que els resultats que s’estan obtenint són positius. Segurament ens queda camí per recórrer i aspectes a millorar però de moment estem contents de l’acceptació que tenen les visites. Treballar de guies del celler comporta algun que altre sacrifici lògic però ens recompensa veure com molta gent queda contenta en acabar la visita.

MN: Doncs bé, moltíssimes gràcies per tot i enhorabona de nou per la feina feta!

 FOTOS: En David i l’Alba al passadís inferior, Imatge de “l’assaig general” de les visites, Visita guiada al Celler (foto de gkmph.com), i en David i l’Alba amb el director de cinema Jesús Monllaó el dia que va venir a fer la visita.

 

Clica sobre la imatge següent per descobrir “El Modernisme al camp: L’ART DE FER VI”

ARTURO NÉRIZ, runner i president del CE Trail Tarraco

Aquest cap de setmana ha tingut lloc “Un Tomb Pel Montsant”, el primer esdeveniment esportiu organitzat pel Club Excursionista Trail Tarraco inclòs al calendari anual de Caminades de Catalunya 2014.

UTPM és una marxa no competitiva, oberta a tothom, que té per objecte donar a conèixer el Parc Natural de la Serra de Montsant. Avui parlarem amb Artuno Nériz, el seu president, perquè ens expliqui com s’organitza el seu club i ens apropi una mica més al món de les curses de muntanya.

MN: Quan t’inicies en el món de la muntanya?
AN: Fa uns sis o set anys que corro, però per muntanya no arriba als quatre. Tot va començar per una aposta amb un amic per fer la Reus-Prades-Reus. Jo mai havia passat dels 20 km d’una mitja marató per asfalt i és clar, allò eren 56 km! Mai havia fet tanta distància per muntanya… però em va agradar molt i, a més, em va anar molt bé… Allí vaig veure que això del trail era “lo meu” i a partir d’aquí, no he parat!

MN: Ara mateix estàs corrent ultra trails, no?
AN: Si, ara és el que faig… Comences fent curses més petites per agafar contacte i després busques reptes cada cop més grans… vas provant i veus que ho aconsegueixes… i et vas enganxant sense adonar-te’n!

MN: Què t’agrada córrer?
AN: És la típica pregunta que no té resposta. Com a esportista, he de dir que qualsevol esport t’atrapa. Però crec que si a més el pots practicar a la muntanya, té un al·licient especial. Per mi, el poder córrer per la muntanya és molt gratificant. Potser et diria que m’aporta més la muntanya que el córrer en sí… I llavors, és clar, la combinació és perfecta!

MN: Participar en Ultra Trails requereix molt entrenament, tècnica, constància, bona alimentació, etc. Segueixes algun tipus d’estratègia? Tens preparador físic, dietista, etc.?
AN: Abans era més metòdic amb aquest tema, portava una dieta, sobretot quan feia asfalt, i sí, he tingut diferents entrenadors. Ara sóc jo el meu entrenador. Ja porto molts anys, sé què he de fer i què no. I és que segons quins entrenaments resten més que sumen, sobretot pel tema lesions. Ara mateix em marco uns objectius a l’any i en funció d’això, em planifico la temporada.

MN: Quin és el teu pròxim objectiu important? O el més immediat?
AN: M’estic pensant fer La Selva – Prades – La Selva, el 23 de març. Aquest any també m’agradaria molt tornar a fer la de Cavalls de Vent, però la versió dels refugis, no la de Salomon. Ah, i el pròxim 5 d’abril faré la Half Trail de les Muntanyes de la Costa Daurada.

MN: I com a grans objectius, quins tens?
AN: M’agradaria molt córrer la Western State, als EEUU, que és cursa de 100 milles. Al Montblanc ja hi he anat, i ara m’agradaria fer la vessant americana. Aquest any no, però potser l’any que ve o l’altre, segur.

MN: Què empeny a un apassionat de la muntanya i l’esport a tirar endavant un Club Excursionista? Com i quan es crea el C.E. Trail Tarraco?
AN: El club va néixer ara fa dos anys. Érem una colla d’amics que teníem un club d’atletisme i llavors vam decidir fer una secció de trail perquè uns quants vam començar a fer muntanya. Al final ens vam separar i vam acabar creant el nostre propi club. Al principi érem 10 o 15 socis i ara ja en som més de 120. En només dos anys hem crescut molt ràpidament!

MN: Quin és el perfil dels socis?
AN: Com ja t’he dit, som més de 120. Tenim de tot, i molta canalla també. Inicialment érem tots corredors, però ara estem apostant molt fort per l’excursionisme. Volem que el club sigui accessible a tothom. Volem promoure activitats al gust de tots i cadascun dels nostres socis i, sobretot, activitats adaptades per totes les butxaques. Des d’excursions de mig dia per aquí a la zona fins a excursions amb raquetes per l’Alt Pirineu… Depenent del que muntis, se t’apunta més o menys gent.

MN: Què sents com a president del Club quan veus aquesta imatge?
AN: Tot. És molt gratificant. Aquesta foto es va fer aquí al vostre jardí, el passat mes de gener, quan vam venir a celebrar l’aniversari del club. Quan la veig sento molta satisfacció perquè m’adono que tot l’esforç i implicació d’uns quants sempre té la seva recompensa. Pensa que presidir un club com el nostre requereix molta força de voluntat, t’ha d’agradar molt perquè hi dediques moltes hores, i és quelcom totalment altruista. Però quan veus que creix i creix cada cop més, et sents molt reconfortat.

MN: Quin és el funcionament diari del Club? Com us organitzeu? Què fa cadascú? Teniu un calendari d’activitats?
AN: Bé, anar al capdavant porta molta feina, ja t’ho he dit. Jo, per exemple, he calculat que cada dia dedico un mínim de dues hores al club. El manteniment de les xarxes socials, les llicències federatives, la logística de les activitats, el disseny de l’equipament, les comandes, etc, tot això porta molta feina. Avui dia sort en tenim de les xarxes socials, ens ajuden moltíssim. Són una eina perfecta per divulgar informació, compartir, arribar a la gent, etc. Si consulteu la nostra web http://www.cetrailtarraco.org veureu que ara ens hem repartit la feina i hem delegat una persona responsable a cada secció (excursionisme, orientació i btt). Cadascú s’ocupa de la seva àrea i així és molt més operatiu tot plegat.
Pel que fa al calendari d’activitats, en tenim dues de fixes a l’any i la resta, les anem organitzant sobre la marxa. Normalment, fem jornades d’entrenament cada setmana i una excursió al mes. El passat mes de febrer, per exemple, vam anar a la Garrotxa. El cas és conèixer el país.
Les dues activitats fixes que tenim a l’any són l’UTPM i Les llàgrimes de Sant Llorenç, que és una sortida nocturna que fem a l’estiu, per la pluja d’estels, a la Mussara.

MN: Us plantegeu en un futur pròxim l’organització de curses?
AN: Per què no? No tanquem les portes a res. Tota activitat a la muntanya, ens agrada. Les primeres activitats que vam organitzar van ser d’orientació, col·laborant amb altres clubs. Ara, amb la marxa de Montsant, hem fet un pas més endavant, i hem aconseguit sortir al calendari anual de caminades de la FEEC. Per què no atrevir-nos amb les curses?

MN: Quin és el secret per mantenir un Club de 120 socis tant actiu?
AN: Picar pedra cada dia i tenir contacte directe amb cadascun dels socis. Els conec més o menys a tots i em preocupo del que fa cadascú, els segueixo a les xarxes socials, estic pendent del que fan i del que no, etc.

MN: Què és i com funciona el Rànquing del Club??
AN: Com que som un club molt divers, i hi ha molta gent i cadascú fa la seva, vam pensar que era convenient crear un rànquing intern del club. Era interessant valorar l’activitat que feia cadascú i una manera de motivar-los i engrescar-los era inventant-nos aquest rànquing. Vam valorar diferents fórmules i al final vam decidir atorgar un punt per cada km de competició i un punt per cada 50 m positius fets. Valorar la part tècnica i la distància és una manera de motivar la gent del club, ja que cada cap de setmana, el rànquing puja i baixa i crea molta espectació. A finals d’any, fem un sopar de gala on ens ajuntem tots, i és allí on donem els premis. Enguany, com a trofeu, hem donat un cap de llop gegant. Premiem els tres primers classificats, tant en la categoria masculina com en la femenina.

MN: Què és UTPM i com sorgeix la idea? Per què a la Morera?
AN: Un Tomb pel Montsant és una caminada no competitiva, oberta a tothom, que té per objecte donar a conèixer el Parc Natural de la Serra de Montsant (http://untombpelmontsant.com). Ha sigut el nostre primer esdeveniment esportiu. La idea va sortir fent unes canyes al bar amb els amics. Vam dir d’organitzar una caminada i de seguida ens vam engrescar. Quan? Al març. I com es dirà? Un tomb pel Montsant. I au! La nostra idea és que UTPM sigui una activitat anual, tot i que ens em adonat que organitzar un event dins un Parc Natural és molt més complicat que a qualsevol altre lloc. Has de deixar una fiança, etc. Nosaltres no som una empresa, som un club excursionista. Fent això no ens hi hem guanyat res. Ens hem gastat el que hem recaptat, i res més. Vam triar La Morera perquè ens va semblar que era un lloc més verge que Cornudella, per exemple, que està com a més explotada.

MN: Per què només 150 places?
AN: El límit el vam posar nosaltres, i la veritat, és que s’ha quedat molta gent fora. Hem tingut llista d’espera i tot! De totes maneres, el Parc es va sorprendre quan els hi varem plantejar la xifra. Caldrà veure i parlar amb ells perquè ens deixin ampliar el nombre d’inscripcions l’any vinent.

MN: Quin creus que ha estat l’èxit d’aconseguir completar inscripcions a tres setmanes de la caminada?
AN: Que tenim molts socis i, sobretot, el preu. Només hem cobrat 6 euros per inscripció! No trobaràs cap altra marxa que, per aquest preu, et donin tot el que donem nosaltres: avituallaments, obsequis, etc. Vam fer números, un càlcul de despeses, i vam veure que podíem operar amb aquest preu i així ho vam fer…

MN: Com ha anat la primera edició d’UTPM? Quina valoració en feu?
AN: Bé, hem invertit moltes hores perquè tot sortís bé o molt bé, intentant polir cada detall. Estem realment contents amb el resultat. Després de 24 hores seguim rebent felicitacions, i això és la millor recompensa que podíem tenir.
Està clar que darrera les 5 – 7 persones que hem estat picant pedra aquests dies hi ha un equip de voluntaris increïble. Sense ells és totalment impossible portar a terme UTPM. El mateix passa amb els col·laboradors (com vosaltres, Montsant Natura). Gràcies als col·laboradors hem aconseguit que UTPM fos diferent a la resta d’events (sortejar 66 regals entre 140 participants és una passada!).
Puc dir que l’experiència ha sigut com fer una Ultra Trail: moltes hores de feina, sí, però la recompensa final sempre és eterna. La nostra voluntat és seguir fent més edicions, agafar experiència, millorar, etc. Sempre amb la nostra filosofia de cobrar un preu mínim que cobreixi les despeses i ja està (“lo comido por lo servido”). I qui sap, potser algun dia UTPM es converteix en un referent!

MN: Bé, Arturo, moltes gràcies. Sort, salut i muntanya!

JORDI NADAL, nou Cap de Parc

El Parc de Bombers Voluntaris de Cornudella es va inaugurar l’any 1986. Des del passat mes de desembre compta amb un nou cap de parc, en Jordi Nadal Bonet, bomber voluntari de la secció activa des de fa deu anys.

Avui parlarem amb ell perquè ens expliqui quin tipus de serveis fan al parc de Cornudella i quin són els reptes i objectius que s’ha marcat pels propers quatre anys.

MN: Què hi fa un parc de bombers a Cornudella?
JN: És evident que la zona on estem legitima l’existència d’un Parc de Bombers Voluntaris. El seu emplaçament no és casual, sinó completament estratègic. Vivim en un entorn rural de muntanya on és necessari el tipus de servei que oferim. A nivell forestal, cobrim tota la zona de Montsant i Siurana, és a dir, la part sud-oest de les muntanyes de Prades.

MN: Com funciona un Parc de Bombers Voluntaris?
JN: Un parc de voluntaris no està obert tot l’any. Només tenim obert quan hi ha previsió de riscos. Durant l’estiu, ens fan obrir per risc d’incendi forestal, i durant l’hivern, només quan hi ha riscos puntuals, com ara ventades, nevades, aiguats, etc.

MN: Quan teniu el parc tancat i hi ha un servei, com actueu?
JN: Des de Control Bombers ens envien un sms al mòbil per activar-nos. Els que podem, sortim. Mínim hem de ser tres persones. Si no som tres, no podem sortir. En tots els casos s’activa sempre automàticament el parc de funcionaris més proper, en aquest cas Falset.

MN: Quants bombers voluntaris sou al Parc de Cornudella?
JN: A dia d’avui, 20.

MN: Quin són els serveis més habituals als quals assistiu?
JN: Fem de tot, però sobretot recerques de muntanya i rescats (no només d’excursionistes sinó també d’escaladors). Són dos tipus de serveis diferents. En una recerca, normalment la gent està bé, simplement s’ha perdut. En canvi, un rescat implica que algú ha pres mal.

MN: I quins tipus de serveis feu més?
JN: Fem des d’accidents de trànsit fins a assistències tècniques, passant per focs forestals, focs d’habitatge, sanejaments de façana, fuites d’aigua, obertura de portes, ascensors, etc. De tot. Serveis urgents i serveis no urgents, com ara netejar un camí o el perímetre d’una bassa.

MN: Quants serveis acostumeu a fer cada any de mitjana?
JN: Ostres, de cap no t’ho sabria dir, ho hauria de mirar. Però aquest últim any, per exemple, entre serveis urgents i no urgents hem arribat als 100. Abans en fèiem més!

MN: Feu algun tipus de preparació / formació específica relacionada amb els serveis de muntanya?
JN: Si, és clar. Fem formació per tot. La casa ens obliga a fer-ho. La Direcció General ens està donant formació, però creiem que és poca. En voldríem més i així els hi hem fet saber en vàries ocasions. Per “suplir” aquesta mancança, el que fem és autoorganitzar-nos i gestionar-nos nosaltres mateixos les pràctiques. Cada mes en muntem alguna. És a dir, a part de la formació que ens dóna Bombers, fem aquesta altra formació extra entre nosaltres. Muntem pràctiques d’accidents de trànsit, rescats urbans, focs d’habitatge, etc.

MN: Disposeu de material específic per als accidents de muntanya?
JN: El material que tenim ja té un cert temps. Abans la Direcció General no donava aquest material als parcs de voluntaris. El material de rescat que tenim el vam haver de comprar mitjançant subvencions aconseguides a través de l’Associació de Bombers.

MN: Quins objectius i reptes t’has marcat, com a cap de parc, per als propers quatre anys?
JN: Molts. Sobretot, el principal, és que la gent estigui ben formada. M’agradaria que tot el personal del parc estigués igual de format. Això costa perquè la gent té la seva feina, però un dels objectius seria aquest. M’agradaria optimitzar el nivell de professionalitat de tots els membres del parc, que tothom estigués ben preparat per fer front a tot tipus de serveis: accidents de trànsit (hi ha persones pel mig), focs d’habitatge, qualsevol assistència tècnica, etc. És molt important fer pràctiques i que la gent tingui interès en fer-les.
També m’agradaria que es tornés a reactivar l’equip d’excarceració, tornar a concursar, etc. L’equip el vam crear fa un parell d’anys, però per motius personals, el tenim una mica en stand by.
Un altre objectiu que tinc al cap, igual d’important que els altres dos, és especialitzar-nos amb el tema de rescats de muntanya. Aquí hi entrarien excursionistes, però sobretot escaladors. Estem a una zona referent dins el món de l’escalada. M’agradaria que el nostre parc estigués format específicament per això. Com a cap de parc, he demanat a la Direcció General formació especialitzada amb muntanya i escalada. Evidentment, no cal que tinguem un helicòpter aquí, però almenys, sí saber com funciona tot aquest món i com actuar en cada cas. Per la zona on estem, necessitem aquesta formació, i volem que ens la doni el GRAE.
També m’agradaria que entrés gent nova, amb ganes, i sobretot que visqués al poble. És un requisit indispensable per poder garantir una assistència ràpida als serveis. No és fàcil trobar gent amb disponibilitat. De totes maneres, ara no hi ha places convocades, tot i que nosaltres insistim en demanar-les.

MN: Com actueu en cas d’un accident d’escalada?
JN: Rebem l’avís de Control Bombers on ens indiquen la localització dels fets. Avui dia, amb els smartphones, si tens el gps activat pots enviar la teva ubicació amb el whatsup. Bombers agafa aquesta ubicació i la passa a la nostra cartografia, la cartografia de Bombers. Llavors ens desplacem sempre dos parcs. Si fa falta més gent, s’activen més recursos, l’helicòpter o altres parcs. Un cop arribem al lloc, depenent del que hagi passat, prenem més o menys material.

MN: Que feu més, rescats d’escaladors o d’excursionistes?
JN: Per sort, d’excursionistes. Crec que és important destacar la baixa sinistralitat d’accidents d’escalada que hi ha en una zona on anualment hi passen milers d’escaladors, però no podem relaxar-nos. Volem estar formats igualment per si de cas.

MN: Enguany tindrà lloc la quarta edició de la Cursa de Bombers Voluntaris de Cornudella. Com valores que el Parc s’impliqui cada any en la seva organització?
JN: Molt bé. Les curses porten molta feina. El primer any la vam voler organitzar nosaltres i ens va costar molt, bàsicament perquè no som especialistes en muntar curses. Fa falta molta gent i molta logística. Ara estem contents perquè molta gent de la casa ens ha felicitat. La cursa ha agafat molt de ressò i això sempre és positiu. Sortim en diferents mitjans i en vàries publicacions especialitzades. Tot ajuda a donar-nos nom. Està molt bé.

JOAN DOLCET, president del Celler Cooperatiu

Avui entrevistem a Joan Dolcet, pagès de formació i actual president del Celler Cooperatiu. Va néixer a Reus l’any 1948, però ha viscut tota la vida a Cornudella. El Joan és un autèntic apassionat del món de l’agricultura, un home que estima la terra i treballa al camp, un pagès sindicalista que viu amb intensitat allò que ha fet tota la vida: conrear la terra. Avui el coneixerem una mica més…   

MN: Quan temps fa que estàs al capdavant de la junta directiva del celler?
JD: Buff, molts… Deu fer més de 10 anys que estic a la junta del celler! Com a president, només en fa 4. Primer vaig entrar com a vocal, després vaig passar a ser el tresorer, més tard el vice-president, i ara, des de fa quatre anys, en sóc el president. Soci ho he sigut tota la vida, és clar. Ja ho era el meu pare!

MN: Quants socis sou al celler?
JD:  Som 225 socis, però productors només som 48. De mitjana, entrem cada any entre 70.000 i 100.000 kg d’oliva, i uns 300.000 kg de raïm. És clar, cada any no hi ha la mateixa collita, però més o menys, això és el que entrem.

MN: En poc temps, hi ha hagut molts canvis al celler: obres de millora, ampliació de la botiga, l’espai expositiu, noves etiquetes, etc. Com ho valores tot això?
JD: Molt positivament, és clar. Els membres de la junta estem molt contents i satisfets de tot el que s’ha pogut fer. Per nosaltres l’ajut que hem rebut de Cultura ha sigut clau, ha significat un canvi molt important. Pensa que ens han donat 300.000 euros a fons perdut! És clar, fins ara no havíem rebut gaires subvencions, i les poques que ens havien donat, només eren del 30 o el 40%. Que Cultura ens hagi reconegut finalment el llegat modernista del Celler ens ha permet fer un pas més, un pas molt important.

MN: En què han consistit les obres? Ja es poden donar per finalitzades?
JD: Sí, ara podríem dir que ja hem acabat. Hem fet un repàs general de la teulada, tots els paviments, hem canviat els desguassos i la instal·lació de la llum de tot l’edifici. Pensa que la llum que teníem fins ara no s’havia tocat des de la construcció del celler! Feia riure, la teníem lligada amb fil-ferros! A més a més, hem ampliat la botiga, amb un espai expositiu molt atractiu, i tenim molts més productes agroalimentaris que abans. A part de l’oli i els nostres vins, venem també altres productes de la zona, com ara formatges, embotits, fruits secs, mels, confitures, codonyat, etc. La botiga ha evolucionat molt, ha sofert un gir de 360 º. La clientela l’hem doblada i, per tant, també hem doblat els ingressos. Estem molt contents.
Quant a les obres, pràcticament ja estan acabades, falten dos o tres rucades. Tenim pendent de fer la inauguració oficial, amb les autoritats i els membres de La Caixa, tal com es fa a tot arreu… No crec que tardem gaire a fer-ho!

MN: Què me’n podries dir de la qualitat dels vins del celler? Han sofert una evolució també?
JD: És clar. Penso que els vins del celler són un reflex de la nostra història i arquitectura. Els vins que fem ara no tenen res a veure amb els que fèiem al principi, quan tot es venia a granel. Ara engarrafem i embotellem. Tenim un bon enòleg, i un bon equip humà al darrera. El saber fer de tota la gent que treballem al celler el traspassem als vins que fem, n’estic segur. Ens ha anat molt bé comptar amb l’assessorament d’un enòleg jove, ens ha obert els ulls, i hem après a treballar d’una altra manera.
Fem un criança (el Castell de Siurana, amb molt bona acceptació), un semi criança (el Codolar, que està sis mesos en bóta), i la gamma de joves (els Troies: blanc, negre, rosat). Després també fem vins dolços: tenim la mistela (que, per cert, el 2011 va guanyar el primer premi de vins dolços de Catalunya) i la garnatxa roja (que vindria a ser un dels productes estrella de la cooperativa). No en tenim gaire de garnatxa roja, però la poca que tenim té molta qualitat. És un vi dolç molt característic perquè és completament natural, és tot suc de raïm, no hi posem sucre!

MN: Com valores que el celler, al 2013, s’hagi obert al públic i s’estigui treballant el tema de l’enoturisme?
JD: Molt positivament, és clar. Ha sigut un encert, i n’estem molt satisfets. Feia molta falta! Nosaltres no ens en podíem fer càrrec i hem traspassat aquesta tasca a l’empresa Montsant Natura, un centre d’activitats local. La valoració és molt positiva. Hem incrementat força les vendes, com t’he dit abans, i hem evolucionat molt a nivell tecnològic. Ens feia molta falta obrir-nos un espai a internet, donar-nos a conèixer a través de les xarxes socials, una nova pàgina web, molt més visual, etc. L’organització de les visites guiades ha estat també un encert total i absolut. Pensa que hi havia molta gent del poble que no havia entrat mai al celler! L’Alba i el David ho fan molt bé i ho expliquen tot amb molta il·lusió i entusiasme. Arquitectònicament parlant, el celler era desconegut per molta gent. És un plaer visitar-lo i descobrir els detalls dels seus racons que l’han fet ser catalogat com un dels monuments industrials del nostre país.

MN: Com veus el futur del celler?
JD: Molt esperançador. Es poden fer moltes coses. Ara tan sols hem iniciat el camí… Estem oberts a tot tipus d’activitats culturals i enoturístiques que ens permetin promocionar el nostre celler i els nostres productes. No oblidem que la seva construcció, el 1922, va ser possible gràcies a l’aportació de 3 collites i el jornal de vila de tots els pagesos del poble. Aquest esforç compartit i l’obra final han fet que el Celler Cooperatiu sigui un element emblemàtic del poble. És responsabilitat de tots mantenir el seu llegat cooperativista. Jo ja tinc 65 anys, enguany m’he jubilat, però n’estic segur que els vindran ho sabran fer igual o millor que nosaltres. De totes maneres, tan de bo fossin més! I és que avui dia, malauradament, no n’hi ha gaires de joves agricultors a la vila. No hi ha continuïtat. És molt difícil viure de la terra i cada cop es veuen més terrenys abandonats. A la llarga, això sí que pot ser un problema. Som un país agrícola per definició, tenim el clima ideal, el mar mediterrani, ho tenim tot a favor… Però els polítics no ho han sabut aprofitar. I quan dic els polítics em refereixo als de tots els colors… En general, no han mimat els pagesos, no s’han fet càrrec de l’agricultura com calia fer-ho… i això ho pagarem car!

Marcel·lí Pizarro, formatger

La formatgeria Pizarro, productora local de formatge artesà, ens obre les portes per tal d’ensenyar-los les instal·lacions i explicar-nos en què consisteix la seva activitat. Visitem l’obrador de la mà del Marcel.lí Pizarro, el germà petit de la família.

La passió per fer formatges remunta fins fa força anys, quan el pare d’en Marcel.lí tenia un ramat de cabres i va començar a fer formatges per autoconsum i per vendre’ls al poble. L’interès pel món dels formatges va arrelar en els seus fills, que des de ja fa 15 anys elaboren formatges frescos de vaca, mató i van diversificant la seva oferta amb nous productes curats amb diferents processos.

MN: Quan temps fa que us dediqueu professionalment al formatge artesà? D’on neix el projecte?
MP: Vam començar l’any 1996. A casa teníem un ramat de cabres i ovelles i sempre n’havíem vist fer a la mare, per autoconsum. L’any 96 ens vam decidir a dedicar-nos hi. Al principi només fèiem mató. Llavors vam fer un curs de formació per aprendre a fer curats i des de llavors, no hem parat.

MN: Quins productes elaboreu?
MP: Actualment fem cinc tipus de formatges, tots ells amb llet de vaca pasteuritzada: formatge fresc, mató, formatge semicurat, el curat i els daus a l’oli de romaní, farigola o lanvanda. Tot elaborat a mà, sense gluten. Tenim dos formats, el de 0,5 kg i el de 1 kg. Gràcies a la qualitat de la llet fresca que entra cada dia a l’obrador i al fet que només utilitzem ingredients naturals obtenim productes 100 % naturals, sense cap tipus d’additius ni conservants.

MN: Per què no utilitzeu llet de cabra o d’ovella?
MP: Perquè la llet de cabra costa més de trobar. De fet, també en fem de formatge curat elaborat amb llet de cabra. L’hem començat a fer fa poc i, la veritat, és que es ven molt bé. Agrada molt.

MN: Les instal·lacions són noves, oi?
MP: Sí. El nostre obrador ha estat totalment renovat per poder oferir un producte artesanal complint amb la més estricta normativa que en garanteixi la màxima qualitat. La bodega, amb controls de temperatura i humitat, permet curar els formatges artesans garantint la fidelitat de la recepta original. El resultat és sempre un formatge intens, aromàtic, d’aspecte i sabor excepcionals i molt saludable.

 

MN: Quina producció feu?
MP: Depèn de la setmana. El mató i el formatge fresc el fem sempre per encàrrec. Avui, per exemple, estic fent mató. D’aquests 300 litres de llet, en sortiran uns 50-60 kg. En canvi, de curats i semicurats sempre en tenim en stock a la bodega. Els anem fent segons els anem gastant.

MN: On es poden comprar els vostres formatges?
MP: A totes les botigues del poble, al Celler Cooperatiu, i també directament aquí a a la formatgeria. Fora vila també el tenen a diferents comerços, i molts restaurants de la zona també l’estan començant a incorporar a les seves cartes…

.
“Pizarro Formatgers” és, doncs, una empresa familiar. Des dels seus inicis han estat elaborant formatges de primera qualitat amb els millors ingredients. El resultat són formatges artesans de sabor i aspecte inconfusibles amb l’estil i caràcter de la comarca, el Priorat.

És l’única formatgeria que hi ha actualment a Montsant, i per nosaltres és un orgull que l’únic formatge que es fa a la zona es faci al nostre poble. Felicitats, Marcel.lí!  

Núria Giménez, enginyera forestal

Aquesta setmana el Parc Natural de la Serra de Montsant ha donat el tret de sortida a la campanya de difusió, conscienciació i sensibilització de l’impacte ambiental de l’escalada al territori, anomenada “Vine, escala i cuida Montsant!”.

Per tal de conèixer de primera mà en què consistirà aquesta campanya i amb quina finalitat s’ha dut a terme, hem volgut parlar amb la persona que ha desenvolupat aquest projecte, la Núria Giménez Turcó, enginyera forestal de formació i escaladora d’afició.

MN: Núria, quan fa que treballes pel Parc Natural? Quin càrrec ocupes dins l’equip de gestió?
NG: Bé, jo sóc becària per la Universitat de Lleida. Vaig començar a finals de setembre i acabaré ara, a finals de novembre. L’any passat ja vaig gaudir d’una beca, que va ser quan vaig realitzar aquest estudi, i aquest any el que he fet ha sigut “executar-lo”.

MN: Explica’ns com et planteges la realització d’aquest estudi. Quin és el punt de partida?
NG: L’escalada és una de les activitats a la natura més practicades a la Serra de Montsant. Degut a la qualitat excepcional de la seva roca, cada cop té més adeptes i atreu més usuaris. Ens trobàvem amb un problema de massificació en determinats sectors, la gent aparcava on volia i de qualsevol manera, deixalles per tot arreu, etc. Calia fer alguna cosa! És llavors quan em vaig plantejar fer el projecte final de carrera sobre l’escalada a Montsant i el vaig anomenar: “Ànàlisi de l’estat i propostes per a la millora de les zones d’escalada al Parc Natural de Montsant”.

MN: La regulació de l’escalada al Parc Natural de Montsant es va consensuar fa uns anys amb la creació d’una comissió específica on hi van participar els diversos sectors implicats. L’objectiu era que l’escalada es convertís en una activitat compatible amb el patrimoni natural de Montsant, i especialment amb les espècies de fauna salvatge que directament podien veure’s afectades per l’escalada, com poden ser l’àguila cuabarrada o el falcó pelegrí. En aquesta línia, al Parc s’hi van distingir tres zones (la lliure, la condicionada i la prohibida), establint la temporalitat, i es van decidir altres aspectes com els tràmits a seguir per obrir noves vies.
NG: Si. Això es va fer l’any 2006. Ara el que calia fer era “ordenar” d’alguna manera la pràctica d’aquest esport donat l’augment de freqüentació i l’impacte de l’activitat en el medi. És per això que hem dissenyat aquesta campanya sota el lema “Vine, escala i cuida Montsant”. Cal fer front als problemes d’ordre públic relacionats amb la sobrefreqüentació d’algunes zones, les acampades no autoritzades i els estacionaments descontrolats de vehicles als camins i terrrenys privats en zones properes als sectors d’escalada, però també als problemes derivats de l’augment de les deixalles al voltant de les àrees de pernoctació i de l’acumulació de restes fecals i paper higiènic que causen un fort impacte visual i afecten altres usuaris de la muntanya com poden ser els excursionistes.

MN: En què consistirà aquesta campanya exactament?
NG: Podríem dir que es tracta d’una campanya per promoure “les bones pràctiques” en l’escalada al Parc Natural de Montsant. Més enllà de prohibir, es tracta de donar consells i recomanar bones pràctiques al col·lectiu escalador.
Incidim fonamentalment en tres aspectes. En primer lloc, donem una sèrie de recomanacions sobre bones pràctiques a l’hora de visitar un espai natural protegit. En segon lloc, informem sobre la regulació de l’escalada a Montsant, prescrivint una sèrie de consells de seguretat per practicar-la. I per últim, i aquest és el missatge sobre el qual es vol fer més èmfasi, incloem les dues principals problemàtiques actuals davant la freqüentació d’escaladors en punts concrets del Parc. D’una banda, pretenem donar a conèixer i assenyalar quines són les àrees de pernoctació i acampada permeses en els diversos municipis del Parc, com cal comunicar-ho i demanar permís, i també facilitem les adreces de refugis i càmpings pròxims. També informem sobre les diferents àrees d’aparcament autoritzades. I de l’altra, volem conscienciar també el públic usuari sobre la problemàtica de les restes fecals i l’ús del paper higiènic. És per això que repartirem una partida limitada de pales metàl·liques entre els usuaris més sensibilitzats, per tal de fomentar la pràctica de l’enterrament dels excrements a la muntanya.

MN: Quin és el “calendari” previst per aquesta campanya?
NG: Bé, hem arrancat aquesta setmana amb la nota de premsa del departament i la difusió mediàtica. Estem repartint el material editat als diferents establiments col·laboradors, i també “a peu de sector”. La feina d’explicar a la gent i transmetre el missatge serà una feina a fer entre tots, al dia a dia, poc a poc. La darrera setmana de novembre farem campanya activa als principals municipis del parc, i a finals d’any farem una primera valoració de com ha anat calant el missatge i analitzarem el resultat de les enquestes obtingudes.

MN: Quin material heu editat?
NG: El material que hem preparat per difondre tota aquesta informació consta de tríptics informatius, estovalles de papers que es repartiran en diversos establiments i adhesius amb el logotip de la campanya. També hem renovat algunes cartelleres del Parc al municipi de Margalef. Pel que fa al mapa que tenim editat sobre la regulació de l’escalada, amb les zones on és permesa i prohibida l’escalada a Montsant, cal dir que l’actualitzarem afegint-hi tota aquesta informació.

MN: Qui avala aquesta campanya?
NG: Bé, més enllà del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natura, aquesta campanya compta amb el suport de la FEEC i els cossos de Bombers i d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya.

MN: Molta sort i moltes gràcies, Núria.